Culpar els altres

Teresa Crespo
| Ha mort una dona gran perquè una espelma amb què s’il·luminava va encendre el matalàs on descansava. És un succés que ens produeix indignació i ens planteja algunes qüestions que voldria compartir. La meva primera sorpresa ha sigut la ràpida reacció de les administracions i de l’empresa subministradora, que han corregut a culpar l’altre, argumentant uns que no s’havia complert el protocol fixat a la llei del 24/2015 sobre la pobresa energètica, que obliga les subministradores a comunicar el cas als serveis socials abans de tallar el subministrament; mentre que per un altre costat, l’empresa subministradora declarava que l’Administració no havia incorporat aquesta dona a la llista de persones vulnerables ateses pels serveis socials per evitar un possible tall de llum.

És molt lamentable que a toro passat es produeixin aquestes argumentacions i no es miri més lluny del cas concret, sense tenir en compte altres factors. Això em fa qüestionar el model socioeconòmic en què vivim, que genera pobresa, desigualtats i una societat injusta que condueix a l’exclusió i m’interroga sobre les polítiques socials que tenim. Lluny de respondre de manera global a les necessitats de les persones, posen en pràctica mesures puntuals, pal·liatives i reactives que poden resoldre la demanda urgent del moment però que no comporten una acció preventiva ni un impacte transformador de l’entorn d’aquestes persones.

Individualisme exacerbat

La primera reacció davant d’aquesta notícia ha sigut preguntar-me quina societat tenim quan convivim impassibles davant la pobresa i les injustícies creixents, des d’un individualisme exacerbat que només es preocupa dels propis interessos i que és capaç d’ignorar una veïna, o una ciutadana que està sola i que no disposa de les mínimes condicions d’una vida digna. Passem pel costat de la pobresa i no la veiem perquè no volem carregar amb aquesta responsabilitat, i de seguida reclamem a l’Administració, afirmant que no ens correspon a nosaltres. Això és un error, ja que tots formem part d’una mateixa comunitat, la cohesió i benestar de la qual depenen en part d’aquest sentiment de pertinença i de coresponsabilitat en la defensa del bé comú.

Em pregunto si s’hauria pogut evitar aquesta desgràcia si algun veí hagués visitat alguna vegada aquesta persona, hagués vist la seva situació i hagués avisat els serveis socials. I també em pregunto com és possible que una persona que rebia una ajuda de l’ajuntament per evitar que se li tallés l’aigua no hagués generat una acció municipal integral que contemplés la globalitat de les seves condicions de vida per intervenir i intentar resoldre la seva situació de pobresa. La pobresa és multifactorial, i si li tallen l’aigua a algú segurament significa que no té recursos per pagar altres subministraments, i probablement tampoc deu tenir una alimentació correcta.

Aquest fet evidencia el que diem des de fa temps, quan demanem la urgent necessitat d’unes polítiques de garantia de rendes que reconeguin el dret de tota la ciutadania a rebre uns ingressos que li permetin cobrir les seves necessitats vitals, ja que l’existència d’aquesta renda ens evitaria moltes altres ajudes que al final fragmenten la persona i no resolen la seva situació. I, per un altre costat, posa de manifest els errors que des de fa anys es cometen en el tema dels subministraments bàsics, especialment energètics. Els poders públics no han sigut capaços d’enfrontar-se a les grans companyies i d’imposar-los uns criteris que preservin la defensa d’un bé públic per sobre del benefici empresarial i de les lleis del mercat.

És urgent repensar el model que regula els subministraments i que cada any fereix les nostres orelles quan se’ns informa dels milions que han guanyat les companyies. Ja n’hi ha prou, crec que la mort d’aquesta dona ens obliga a posar punt i final a l’increment continuat de les tarifes de subministraments i a iniciar un canvi conceptual en aquests subministraments que haurien de ser concebuts com un dret al benestar de la ciutadania, i comportar, d’una vegada per sempre, la implantació de la garantia d’una renda que permeti viure dignament. Prego per l’etern descans d’aquesta ciutadana que ha mort sense les més elementals condicions i voldria que es recordés el seu cas com el punt d’inflexió d’unes polítiques i pràctiques marginadores que s’han de canviar per unes altres de més justes i equitatives.