Projecte Lliures: Memòria 2018

Captura de pantalla 2019-10-07 a les 12.48.37

En presentar aquesta memòria, un exercici democràtic bàsic de transparència i una rendició de comptes imprescindible, ens agradaria alhora compartir les nostres reflexions i decisions, dubtes i dificultats, però també els treballs, compromisos i projectes il·lusionants que compartim. A ningú se li escapa que 2018 ha estat un any complex, ple d’esperances, però sobretot amb decepcions, entrebancs i drets vulnerats que ens ha portat a un marc de bloqueig general i a un camí que no veu sortida encara…

[Podeu accedir aquí a MemòriaLliures_2018]

No podem ignorar el context socioeconòmic i polític del moment actual per continuar parlant de Lliures, segurament amb més raons acumulades que les que el van fer néixer. Aquesta iniciativa va sorgir davant una situació social insostenible, causada per una crisi que va generar l’agudització de l’atur, de les pobreses i de les desigualtats. Ja érem en una societat dual regida per les lleis del mercat d’un model econòmic dominant que busca el màxim lucre i defensa un individualisme a ultrança: les conseqüències conformen la nostra realitat quotidiana. Es va dir, des de conselleries i ministeris, que la crisi la pagarien els que no l’havien provocada.

Tres entitats tan diferents com Coop57, Òmnium Cultural i ECAS, ben preocupades per aquesta situació que pràcticament ens venien com a inevitable, vàrem constatar que les polítiques

socials, lluny de respondre a les necessitats emergents de la ciutadania, les seguien menystenint sota el dogma europeu de l’austeritat: es prioritzava la reducció pressupostària, l’eliminació de prestacions, l’enduriment de les condicions per accedir a certes ajudes. «Després de la crisi, la crisi» dèiem aleshores: oficiosament diuen que ha marxat, els efectes en cap cas. La conseqüència és palmària: l’afebliment del nostre Estat del benestar, que tant havia costat de construir, i l’evidència de la incapacitat de donar respostes a les necessitats emergents, d’innovar buscant noves alternatives i en definitiva d’invertir en polítiques socials per defensar els drets de tota persona a accedir als recursos necessaris per a una vida digna.

Davant aquesta realitat –i alguns clàssics fatalistes de la impotència com «no s’hi pot fer res»– vam creure que no podíem esperar més ni quedar-nos de braços creuats i que les solucions havien de ser compartides, venir de tots i totes i que calia bastir una resposta col·lectiva des del convenciment que el compromís i responsabilitat amb el principi del bé comú i la participació ens permetria modificar les condicions per a la millora del benestar de la població més vulnerable. L’objectiu no era menor. Però les persones que menys culpa tenien de l’origen de la crisi, eren –són– les principals víctimes d’aquesta: la pobresa dels infants, els desnonats que es trobaven sense una llar on aixoplugar-se, els aturats o els treballadors pobres víctimes d’un mercat laboral precari i insegur, ens obligà a impulsar Lliures, mentre els poders públics no assumissin la seva responsabilitat i sense deixar d’exigir-los-la. Qualsevol cosa menys no fer res i sabent que l’objectiu implicava, necessàriament, un compromís difícil, de llarga durada i ampli espectre. Avui, les raons que ens van dur a impulsar Lliures no només són les mateixes, sinó que s’han refermat.

Seguim. Volem un país millor, més lliure i més just on la dualització cada vegada més evident minvi i desaparegui i on els drets fonamentals de tota persona es reconeguin i es defensin. Estem convençuts que cadascú ha de ser un membre actiu del canvi social, i tothom pot aportar quelcom que ajudi a la construcció d’aquesta nova societat en la que tota la ciutadania pugui viure amb llibertat gaudint d’un mínim benestar. Sense una xarxa social ampla, arrelada i sòlida això no passarà. Per això, entre tants d’altres, el projecte Lliures.

Aquest 2018 hem patit algunes dificultats, externes i internes: portes enfora, les pròpies del moment històric que estem vivint; i, portes endins, altres derivades de l’abast dels objectius, dels entrebancs que implica sempre obrir noves mirades i pràctiques i del cost i errors de les primeres passes, que sempre són les més complicades. Autocrítica i crítica, podríem afegir l’excés del voluntarisme, la nostra manca d’experiència prèvia d’una experiència pionera en molts sentits i una il·lusió compartida que ens va impedir identificar clarament els factors que havíem de considerar. Avui podem dir que aquest darrer any, som una xarxa estable de 250 persones i que hem aconseguit tirar endavant dos projectes finançats gràcies a les aportacions dels nostres col·laboradors que varen confiar en la nostra proposta. Els reeixits projectes Cooperativa Mujeres Pa’lante –dones, migració i cooperativisme– i l’Ateneu popular Coma Cros de Salt –cultura comunitària contra l’exclusió– representen el punt inicial d’un procés que pretén aconseguir un impacte social important en benefici de la ciutadania. Constitueixen la primera pedra d’aquest projecte, des d’on poder seguir construint.

Rere un semestre de debats per redefinir el projecte, estem preparats per impulsar-ne una nova fase i aconseguir la fita que ens vàrem fixar, que és la de disposar de més ingressos que ens permetin finançar més projectes transformadors. Sant tornem-hi: només ens cal la participació i col·laboració de tots i totes, que estem convençuts que mai no ens mancarà.

Jordi Cuixart (Òmnium Cultural)
Teresa Crespo (ECAS)
David Fernandez (Coop57)