El Congrés dels Diputats va aprovar el 9 de juny l’adscripció al conveni internacional del 2011, que vol ampliar els drets laborals de les treballadores de la llar i de les cures, com ara el dret a l’atur. De totes maneres, Sindillar, el sindicat que des de fa deu anys agrupa les treballadores del sector, denuncia la manca de participació en el procés; un ajornament històric i constant a l’hora d’abordar la precarietat del sector i la necessitat d’abolir la llei d’estrangeria pel fet de ser un sector marcadament de dones migrades. En parlem amb la seva portaveu Aurea Patricia Ayón.

Segons les darreres dades disponibles de la Seguretat Social, a tot l’Estat espanyol hi ha 376.015 treballadores de la llar donades d’alta. D’aquestes, nou de cada deu són dones i, en la majoria dels casos, migrants. A Catalunya, se’n comptabilitzen 56.000. Es tracta d’un sector precaritzat que, a més, fins ara era l’únic exclòs del dret a l’atur. L’equiparació de drets laborals i de protecció social amb la resta de sectors ha estat una reivindicació constant al llarg de la darrera dècada amb l’objectiu d’aconseguir l’adscripció al conveni internacional de l’Organització Internacional del Treball del 2011.

Aquest conveni obliga els ocupadors a entregar un contracte abans de travessar la frontera a aquelles treballadores que vinguin d’un altre país, regula les condicions de repatriació en acabar el contracte i assegura la llibertat de les treballadores per arribar a acords amb l’ocupador sobre la residència a la llar on treballen, els períodes de descans i la conservació dels documents de viatge i identitat.

La signatura del Conveni 189 és un primer pas, però ara caldrà legislar i plasmar aquests drets en un marc jurídic per tal de complir-lo i traduir els canvis sobre el paper en millores reals per a aquestes dones.

Aquest conveni és del 2011. Per què s’ha trigat tant de temps?

No és casual ni fortuït. De fet, encara no s’està executant, i senzillament és només una declaració d’intencions sense mesures concretes. Potser passen un o dos anys i es torna a tombar. Per què han trigat tant? D’una banda, perquè a l’Estat li convé, perquè som mà d’obra barata. D’altra banda, es posa de manifest que aquest és un estat masclista amb una divisió sexual del treball, en la qual el treball productiu està ben vist i ben remunerat, però el treball reproductiu i de cures, molt feminitzat, està molt precaritzat. A més, som un sector majoritàriament de dones migrades sense papers, i hi ha impunitat en la vulneració de drets. Estem travessades per la llei d’estrangeria, i en arribar ja descobrim que necessitem aconseguir els papers i un contracte de feina.

Interessa vulnerar els drets perquè, d’aquesta manera, les poques coses que assolim semblen una gran victòria. De fet, no és casual que les dones dels anys trenta aquí a Barcelona ja havien aconseguit el que ara recull el Conveni 189, però es va esborrar de la història, i llavors pensem que hem avançat un munt, però sempre estem començant la carrera des de l’inici o, fins i tot, de més enrere. I això interessa perquè llavors no demanem més coses.

Com ha estat la participació dels col·lectius de treballadores de la llar i les cures en el procés? Us heu sentit tingudes en compte?

No ens hem sentit tingudes en compte. És necessari que el sector participi en el procés, però només s’ha convidat les companyes que se sabia que dirien que sí a tot. A nosaltres no ens van convidar a parlar i ni tan sols ens van avisar que es ratificaria el conveni. Aparentment, aquest és un govern progressista, però no ha tingut en compte totes les persones i només s’han tingut en compte les companyes de Madrid i València, que estan una mica més a prop. Sindillar ja fa deu anys que existim i, de fet, som el primer sindicat de l’Estat espanyol de treballadores de la llar i de les cures, però no ens hi han convidat, mentre que molts col·lectius amb menys trajectòria sí que hi han participat.

Què millora de la situació anterior i què li manca?

El conveni no és una meta, sinó un punt de partida. No és el final perquè hi ha moltíssimes coses amb les quals no estem d’acord, començant per una redacció feta en masculí mentre que al sector el 95 % som dones. Més enllà del conveni, assenyalem la necessitat d’abolir la llei d’estrangeria, perquè travessa les nostres vides des del moment d’arribar. Volem que totes les persones puguem tenir una vida digna aquí, perquè el que passa és que a moltes dones que migrem, independentment dels estudis que tinguem, se’ns assigna el nínxol de la llar i les cures. Això és conseqüència d’un racisme social, institucional i estructural.

Quines han de ser les següents passes per assegurar unes condicions laborals dignes?

Som escèptiques i no creiem que les coses canviïn gaire després d’onze anys endarrerint la ratificació. De fet, el 2018, abans de marxar Rajoy, l’esmena 6.777 deia que el 2021 ja hauríem d’haver accedit al règim general de la Seguretat Social, i ara encara estem en un règim especial en el qual pràcticament no tenim drets. Amb Pedro Sánchez es va convertir en llei i va allargar-se’n l’aplicació fins al 2024. Ara estem al 2022 i encara queden dos anys per poder tombar aquesta llei i continuar allargant-ho tot.

Per tant, som escèptiques amb la situació i continuarem sortint als carrers per denunciar la precarització d’aquest sector i reclamar solucions, perquè pensem que no hi ha intenció política sinó indolència i impunitat política. L’anunci de la ratificació es va fer en el dia internacional de les treballadores de la llar, i això és riure’s de nosaltres, perquè no concreten i juguen amb la informació i amb les dates. Sense concreció, qualsevol altra cosa és només de cara a la galeria.