Etimològicament, com a expressió popular, escriure passar-se tres pobles és del tot erràtic. En català correcte diríem passar-se de rosca. És a dir, quan algú excedeix els límits, desborda els llindars de l’acceptable o travessa ratlles infranquejables. Etimològicament ja seria això. Socioeconòmicament, no està tant clar i la cosa canvia. I a pitjor.

En l’àmbit de les desigualtats socials s’han rebentat els límits, hem superat (o rebaixat miserablement) la frontera de l’inacceptable i cada dia, com a país, ens passem de la ratlla. Ha decaigut fa temps la vella idea —candeliana, benetiana, igualitària— d’un sol poble. Fa moltes nits que allò és només un miratge amb escassos oasis. I no és d’ara. Ve de lluny i nia endins. Amb dades de desembre de 2019, tot just abans de l’esclat de la pandèmia de la covid, les dades ja alertaven que només un 45 % de la societat catalana vivia sota patrons de plena integració, un 35 % ho feia amb precarietat i un 20 %, sota distintes situacions d’exclusió social.

Això era fa dos anys i escaig. Rere una dècada perduda i una societat que cavalca dues crisis —la financera de 2008 i la sanitària de 2020— torna a ploure sobre mullat. Només dos anys després s’acaba de fer públic el nou Informe Foessa, massa vell en contingut quan aborda la radiografia més qualitativa sobre desenvolupament i exclusió social a Catalunya. Plou sobre mullat, sí. I plou més i a bots i barrals. El cas és que continuem sent un país triple, una societat partida en tres i encara més esquinçada. Més polarització, més segregació i més exclusió, que ens confirmen com una de les societats més desiguals d’Europa.

L’informe, que cal llegir amb atenció i tot detall, parla d’un xoc sense precedents, i ens recorda que continuem rutllant a tres terços, molt més escindits, desiguals i injustos. Avui, hivern del vint-i-dos i aquest fred va per llarg, només el 33,1 % de la societat catalana viu ja en patrons de plena integració social, la precarietat ja enxampa el 37,8 % i l’exclusió social bat rècords històrics enfilant-se fins al 29,1 %. 2.258.000 persones: un de cada tres catalans. L’ascensor social, com a icona discursiva d’una època, fa anys que està en caiguda lliure. La temuda sortida en forma de K desigual (els de dalt més amunt, els de baix de cap per avall i els del mig amb por) ja és aquí. Síntesi gèlida: davalla un terç la integració plena, s’eixampla la precarietat i es consolida com a carril central, i creix com mai l’exclusió. Tant que Catalunya encapçala la pitjor llista: comparativament, és la zona de l’Estat que lidera l’exclusió social, igualada només per les Illes Canàries i per sobre ja d’Andalusia (26,3 %). No ens escapem tampoc d’encapçalar, trist mèrit, el rànquing de l’exclusió social severa (15,5 %), que impacta en 1.200.000 persones.

En el detall i en el parrac, l’informe destil·la i quantifica l’atzucac: 248.000 llars amb tots els membres de la família a l’atur i 396.000 llars més on el sustentador principal pateix una inestabilitat laboral greu; 1.301.200 persones vivint en un habitatge inadequat i 584.000 llars amb despeses excessives en habitatge; un impacte rebrotat en una salut mental que també opera per codi postal i que impacta en joves, dones, migrants i gent gran. La distància entre els ingressos de la primera planta i la cinquena planta d’un edifici que trontolla augmenta un 40 %. I això té múltiples traduccions quotidianes. I dades poc narcòtiques: 15.000 llars on algú no té ni cobertura sanitària, 90.000 llars on algú, en la darrera dècada, ha sabut què és passar gana sovint i 199.000 llars pobres afectades per maltractaments físics o psicològics. En la societat més tecnològica, la bretxa digital afecta un milió de persones. I en les respostes oficials, la insuficiència treu cap i mostra els seus límits: l’anunciat ingrés mínim vital només arriba al 13 % de les persones en pobresa severa a Catalunya, mentre que la Renda garantida de ciutadania arriba al 28 %.

Continuem passant-nos tres pobles. Però la clau és ser-ne només un.