La masoveria urbana és l’alternativa als abusos del mercat immobiliari que promou la cooperativa Obrint Portes per a joves en risc d’exclusió i, principalment, extutelats. De moment, ja ha rehabilitat tres pisos a Lleida i, amb el suport de Lliures, està a punt d’enllestir el quart, mentre comença a estendre el projecte a Igualada.

Tres de cada deu persones tenen dificultats per aconseguir un sostre a casa nostra, i la precarietat és encara més present en el cas de les persones joves: un de cada quatre no troba feina i el 26% no pot emancipar-se per qüestions econòmiques, segons el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC). Així, les dades revelen que l’edat mitjana en el moment de poder fer-ho és de 29 anys. “Si passeges pel centre històric de Lleida, a simple vista ja veus molts habitatges que fa anys que estan buits —els que no es veuen són molts més— i, mentrestant, les persones joves no podem accedir als lloguers perquè ja s’enfilen al voltant dels 800 euros”, explica Èric Morros, educador social, jove i resident a Lleida. Convençut que hi ha alternatives més justes i sostenibles, al costat d’un altre company també jove i educador social, l’Èric va engegar l’associació Obrint Portes el 2018 per promoure la masoveria urbana a la ciutat. És a dir, la cessió d’ús d’un habitatge per part de la propietat a canvi de rehabilitar-lo, mantenir-lo en bones condicions i pagant un lloguer assequible.

L’edat i el racisme: la doble exclusió que pateixen els joves extutelats per accedir a un habitatge

“El nostre objectiu era dirigir-nos a la franja d’entre els divuit i els trenta anys, i no és casualitat que catorze de les quinze persones que hi han participat fins avui són joves extutelats, perquè, tot i que qualsevol jove té dificultats per accedir a un habitatge, en aquests casos es veuen abocats a un precipici quan arriben a la majoria d’edat: amb pocs recursos, sense sostre i patint el racisme immobiliari”, explica Èric Morros. En aquest sentit, en el moment d’iniciar el projecte tenien clar que s’havia de construir des de les persones usuàries: “No volíem fer nosaltres la rehabilitació i després buscar la gent que hi visqués. Per això, el primer que vam fer va ser reunir-nos amb les entitats del tercer sector de la ciutat per teixir xarxa i accedir a les persones amb dificultat a l’accés a l’habitatge”.

“Vaig arribar a Catalunya sent menor d’edat, així que primer vaig viure en un centre d’acollida i, després, en un centre residencial. Actualment, visc en un pis de l’Àrea de Suport al Jove Extutelat”, explica l’Ibrahym, un dels joves que està rehabilitant el pis on viurà amb tres companys més. Ell treballa i estudia, i, tot i que ha fet tot el possible per buscar un lloc on viure, els seus esforços no han estat suficients en un mercat definit pels preus abusius i també pel racisme immobiliari, en el seu cas: “He arribat a trucar a vint-i-dos anuncis en una tarda i, amb un contracte laboral amb ingressos fixos, em deien que l’habitació ja no estava disponible. En canvi, quan trucava la meva educadora al mateix anunci li deien que sí. Això em genera ràbia i, sobretot, tristesa”, lamenta Ibrahym. “He vingut a Catalunya cercant una vida amb més oportunitats, i per això treballo, estudio i vull fer les coses bé, però no entenc que la gent no vulgui confiar en mi pel meu nom o el meu origen”, conclou.

Rehabilitar el teu pis, aprendre com fer-ho i aportar la teva experiència

Amb Obrint Portes, l’Ibrahym ha trobat un espai on poder pensar en un futur immediat més just per a ell i, alhora, seguir aprenent. Obrint Portes només contracta professionals que, més enllà de la seva feina, siguin persones implicades personalment en el projecte. D’aquesta manera, els lampistes, electricistes o qualsevol altre professional fan un acompanyament tècnic als joves durant el procés perquè participin en les obres de rehabilitació i puguin adquirir habilitats i coneixements que els puguin ser d’utilitat més endavant. “No és una formació reglada, però estem treballant per establir col·laboracions amb centres de treball perquè ho pugui ser en un futur i, en qualsevol cas, ara ja estem contribuint a la creació d’una xarxa de contactes per als joves i a una experiència que els pot ampliar oportunitats laborals”, explica Morros.

De fet, l’horitzó d’Obrint Portes és un model on existeixi un equip de rehabilitació propi i estable format per joves que hagin passat pel projecte, perquè siguin ells els qui formin les noves incorporacions i així poder fer més gran el cercle. Aquest és un valor afegit que destaca l’Ibrahym, que estudia un grau mitjà d’electricitat. D’aquesta manera pot aplicar el que aprèn a l’aula per rehabilitar casa seva i, alhora, aprendre coses noves al costat de professionals. “M’agradaria molt poder formar part d’aquest equip i ensenyar les coses que sé a altres joves que es trobin en la mateixa situació que jo ara mateix. De fet, ja ho estic fent, perquè al pis som quatre nois i alguns saben més coses de paleta o de pintura, i jo d’electricitat. Anem aprenent els uns dels altres”, assenyala.

Un exemple d’èxit per convèncer la petita propietat

El pis de l’Ibrahym i els seus companys és el primer cas en què Obrint Portes ha pogut accedir a un habitatge de la petita propietat privada, perquè, més enllà de les administracions, un dels objectius d’Obrint Portes és demostrar a les persones individuals que “la masoveria urbana és una alternativa possible, realista i efectiva, i surt més a compte que tenir l’habitatge tancat, amb tots els riscos que comporta”, explica Morros. És per això que preveuen organitzar trobades amb associacions de veïns per explicar el seu projecte i accedir a nous pisos amb un exemple sota el braç.

En aquest primer cas, van entrar en contacte amb la propietat a través de la recollida de mobles a particulars que van fer per als pisos anteriors; una de les persones donants es va interessar en el projecte i va oferir un pis. A l’hora d’estudiar les opcions per fer viable l’acord, l’escull a salvar va ser poder finançar les despeses de la rehabilitació, perquè, fins a aquell moment, només tenien experiència amb convenis amb l’Administració, que era qui se n’havia fet càrrec. El suport de Lliures ha estat la manera de fer front a la despesa de 10.000 euros, que s’ha traduït en un habitatge segur, a preu assequible i amb condicions dignes durant cinc anys per a quatre joves.

Un model cooperativista que posi les persones al centre

Tres anys després de començar i amb una pandèmia pel mig, el projecte s’ha transformat en cooperativa social, ha contribuït a facilitar un habitatge digne a onze persones joves a través de tres pisos cedits per l’Ajuntament de Lleida i es troba a punt d’iniciar la col·laboració amb l’Ajuntament d’Igualada. “Teníem clar que havíem de constituir-nos com a cooperativa perquè creiem en l’economia social i solidària com a motor que ha de moure-ho tot; volem treballar amb aquests valors i, tanmateix, durant el primer període com a associació hi dedicàvem moltes hores voluntàries, i ara volem dotar el projecte de professionalitat, cuidar-nos i treballar-hi amb qualitat”, explica Morros.

En aquest sentit, la viabilitat econòmica de la cooperativa centra bona part dels seus esforços, perquè, tot i que no volen dependre exclusivament dels convenis amb els ajuntaments, defensen que el seu exemple ha de poder incentivar la petita propietat privada i també motivar l’Administració a fer una aposta ferma per models alternatius al mercat immobiliari tradicional: “Amb l’experiència de Lleida demostrem que la masoveria urbana és possible i viable, aquesta és la millor manera d’engrescar altres propietaris i ajuntaments, perquè ja hi ha comarques del voltant que s’hi han interessat”, argumenta Morros.

“Som joves i educadors socials de professió, així que la dificultat d’accés a l’habitatge ens travessa per totes bandes, i per això estem invertint molts esforços a ensenyar que la masoveria funciona i que val la pena invertir-hi. Esperem que el projecte pugui mantenir-se, perquè hi creiem fermament”, conclou Morros.