Article inclòs a la "Memòria 2020 i més" del Projecte Lliures.
ECAS, Òmnium Cultural i Coop57.
“Hem de sortir del ‘sálvese quien pueda’. És l’hora d’impulsar projectes col·lectius que permetin que ens en sortim d’una manera millor”, Arcadi Oliveres.
“És tard, però és tot el temps que tenim a mà per fer futur”, Pere Casaldàliga.

Si el 2020 no va ser fàcil, el 2021 tampoc. En l’àmbit de les absències i les pèrdues, tampoc.

El passat abril ens va deixar l’estimat Arcadi Oliveres, després d’una llarga malaltia on ens va demostrar la mateixa dignitat amb què va viure. La darrera lliçó: aprendre a marxar. L’Arcadi, la nostra utopia insubmisa i la nostra millor arma desmilitaritzada de reconstrucció massiva, va ser un dels primers suports que vam rebre, el llunyà hivern del 2015, a la primera idea esbossada del projecte Lliures. I sempre ens va esperonar a tirar-la endavant per difícil que semblés.

Des del primer moment fou membre de l’Àgora Social i en la darrera campanya de la passada tardor ja ens deia: «Sortim d’aquell “sálvese quien pueda”, és l’hora de buscar, conèixer o impulsar projectes col·lectius, engranatges de solidaritat que permetin que en sortim d’una manera millor.» L’estiu passat, agost del 2020, l’Arcadi es va apropar fins a Balsareny per prendre la paraula en un altre comiat, el d’en Pere Casaldàliga, el traginer de l’esperança més universal que tenim.

En Pere, inspirant-nos, havia deixat escrit: «Una esperança, però, que es posi a fer feina, que sàpiga viure el dia a dia, que miri de fer amb les altres persones el treball de la justícia i de l’alliberament.»

Des del Projecte Lliures, absències que són presència, només podem dir: gràcies sempre, Arcadi, de per vida. Seguirem traginant, Pere.