L’equip del projecte Lliures visita la casa d’acollida i refugi que ha posat en marxa Mujeres Migrantes Diversas: una residència temporal per atendre companyes treballadores de la llar i les cures amb necessitat urgent d’habitatge i d’espai segur. Parlant amb la Karen Reyes, una de les seves inquilines, entenem com un espai així pot fer la diferència.

“Estava en una situació molt precària perquè la família per a la qual treballava em va anar reduint les hores. Feia la mateixa feina, però, amb l’excusa de la pandèmia, em pagaven cada cop menys. Cobrava 400 euros i en pagava 350 per una habitació. Sobrevivia. Fins que un dia vaig tenir un accident a casa seva, treballant. Vaig relliscar, vaig caure per les escales i em vaig fer mal a l’esquena. Des d’aleshores tinc molt dolor i no puc treballar. Evidentment, la família se’n va desentendre del tot. Ara estic en llista d’espera perquè m’operin de la columna. M’han dit que serà al novembre, però, amb la COVID, qui sap què passarà. Ja m’ho van posposar una vegada”.

La Karen Reyes estava sola, amb la família a Hondures i sense una xarxa de suport que pogués donar-li un cop de mà aquí. Una situació que tenen en comú moltes de les seves companyes, dones, migrants, treballadores de la llar i les cures, que es troben totalment desarmades per poder fer front a la situació de manca de drets i d’explotació laboral, i fins i tot de violència sexual que pateixen i que, amb la pandèmia, s’ha vist agreujada.

Un refugi a la ciutat

Davant d’aquesta desprotecció i vulnerabilitat, l’espai d’acollida que l’associació Mujeres Migrantes Diversas ha creat en un pis de Gràcia els ofereix el suport que necessiten en moments d’extrema vulnerabilitat: un espai segur on refer-se, tornar a tenir confiança en elles mateixes i recuperar la seva independència.

Amb només uns mesos de vida, el paper d’aquesta residència per a treballadores de la llar, que promou un model comunitari de cures antiracistes, amb una perspectiva feminista, interseccional i emancipadora, ja ha estat reconegut amb el premi Premi 8 de Març – Maria Aurèlia Capmany. La distinció de l’Ajuntament de Barcelona valora projectes que ajuden a avançar en el reconeixement de la centralitat social de la cura.

10 anys somiant amb l’espai

El camí per aconseguir aixecar aquest espai no ha estat curt ni fàcil. Hi han lluitat més de 10 anys i, entre d’altres entrebancs, han hagut de fer front al racisme immobiliari, a vegades més obertament, d’altres, de manera més subtil però igual d’amarg. Abans de trobar el pis on són ara, en tenien emparaulat un altre que reunia les condicions que necessitaven. Però, hores abans de la firma del contracte de lloguer, el propietari no va aparèixer a causa d’una operació misteriosa i sobtada. Després d’això, ja mai més s’hi va poder tornar a contactar.

Finalment, amb el suport de Lliures, el mes de febrer passat l’associació va aconseguir llogar aquest pis fantàstic a Gràcia, tot i que quan van arribar-hi no era com ara. Hi van treballar condicionant-lo durant setmanes. Però els esforços han valgut molt la pena.

El pis és senzill però molt acollidor, i té una terrassa esplèndida que permet dur a terme els tallers i les formacions que organitza l’associació, ja siguin tallers sobre el treball a la llar i les cures o, com el darrer que es va fer, un taller de bijuteria que, segons ens expliquen, podria ser una nova font d’ingressos per a l’associació. De moment, una part del suport rebut de Lliures ha permès cobrir el primer any de lloguer, però caldrà seguir buscant noves formes de finançament.

Una visita guiada

El dia de la visita, la Karen ens fa de guia pel pis que actualment acull 9 dones: 5 d’elles durant tota la setmana i 4 més només els caps de setmana.

L’agraïment que sent per tenir aquesta oportunitat es fa evident amb cadascuna de les seves paraules: “Poder estar en aquest pis m’ha canviat la vida. Quan et diuen tantes vegades que no vals res, t’ho acabes creient. Però aquí m’han fet recordar que tinc drets, que soc una persona i que mereixo respecte. Com a migrant l’havia perdut. Fins i tot tenia limitacions per cuinar i dutxar-me. Aquí, en canvi, ho compartim tot, comprem per a totes, cuinem plegades. Hem recuperat el caliu que ens dona tenir una llar i una família”.

La Karen també ens explica que el fet de poder conviure amb persones de confiança dona molta seguretat. “Ets sents molt amenaçada i desprotegida, en especial, quan no tens la teva situació regularitzada. Gràcies a la residència, durant uns mesos no ens hem de preocupar de qui pot entrar a les nostres habitacions, sinó de concentrar-nos a restablir-nos. També aprofitem per seguir formant-nos, buscar feina i allò que necessitem”.

En realitat, tenen tres mesos. Malauradament, l’associació no té ni mitjans ni recursos perquè sigui una residència permanent, però, per a la Karen i les seves companyes, és una bombona d’oxigen que els permet tornar a respirar. Ara, des de l’associació seguiran treballant perquè aquest oasi pugui mantenir-se amb el temps i fins i tot créixer.